La clausura de la COP30 a Belém ens deixa una lliçó tant valuosa com incòmoda sobre la distància real que separa la urgència científica de la complexitat geopolítica. Celebrada simbòlicament a les portes de l’Amazònia, el pulmó del planeta que marca el pols de la nostra resiliència climàtica, aquesta cimera s’havia projectat com el punt d’inflexió definitiu per signar l’acta de defunció de l’era dels combustibles fòssils. Tanmateix, el balanç final ens obliga a fer una lectura crítica i honesta: tot i que el consens científic és unànime i la pressió de vuitanta països advocaven per incloure un calendari de sortida dels hidrocarburs en el text final, la realitat dels interessos econòmics ha acabat imposant un silenci prudent. La negativa d’un bloc majoritari de nacions a acceptar aquest compromís, fins i tot sota l’amenaça d’aixecar-se de la taula de negociació, ha deixat l’acord orfe de la seva peça més ambiciosa en favor de mantenir una unanimitat que, a la pràctica, ens fa perdre un temps que no tenim.
Però la COP30 ha estat molt més que un estira-i-arronsa energètic; ha estat la cimera on la factura del canvi climàtic s’ha posat sobre la taula amb tota la seva cruesa. El debat sobre el Nou Objectiu Col·lectiu Quantificat (NCQG) ha estat l’escenari d’una pugna intensa per decidir qui i com ha de finançar la transició. La fractura entre les nacions industrialitzades —històricament responsables de les emissions— i el sud global ha posat de manifest que la justícia climàtica no pot ser només un concepte teòric, sinó que necessita compromisos econòmics vinculants. S’ha parlat de la necessitat de mobilitzar bilions de dòlars no només per a la mitigació, sinó també per al fons de “Pèrdues i Danys”, destinat a aquells territoris que ja pateixen els efectes irreversibles d’un clima alterat. Aquesta discussió sobre el finançament és un reflex a escala global de les tensions que vivim localment: la dificultat de decidir com repartim els costos d’una transformació que és, alhora, inevitable i urgent.
En aquest context de bloqueig a les grans esferes, emergeix amb més força que mai el paper de les regions i els ajuntaments. La governança de proximitat és l’autèntic laboratori de la resiliència; són els municipis els que han de gestionar el desplegament d’energies renovables, la mobilitat sostenible i la protecció dels entorns periurbans. Sense la complicitat de l’administració local i regional, els objectius internacionals són només lletra morta. És des dels nostres ajuntaments on es defineix si una ciutat s’adapta a l’escalfament o si queda exposada, i és aquí on el treball coordinat entre tècnics, agents socials i polítics locals esdevé la darrera línia de defensa contra l’immobilisme global.
Aquesta mirada sobre la governança local ressona amb força a casa nostra. A Catalunya, la gestió de la sequera estructural ens ha ensenyat que ja no vivim en una crisi puntual, sinó en una nova realitat climàtica que ens obliga a repensar el territori de forma integral. Els nostres ajuntaments, en el marc de la Llei catalana del canvi climàtic, tenen el repte majúscul de liderar l’adaptació urbana i la protecció de les nostres conques. Belém ens ha recordat que la crisi climàtica és, fonamentalment, una crisi hídrica, i per a nosaltres això passa per una eficiència hídrica radical i per una gestió forestal que garanteixi la salut de les nostres capçaleres. L’aigua ha deixat de ser una qüestió sectorial per ser l’eix que uneix la biodiversitat amb la seguretat alimentària i la salut pública.
La COP30 ha marcat un punt d’inflexió en reconèixer que la protecció de la biodiversitat no és un luxe, sinó una assegurança de resiliència global. L’acord de Belém ha posat el focus en el ‘Finançament de la Natura’, establint mecanismes perquè els països del Sud Global rebin compensacions reals per preservar els seus ecosistemes, entesos ara com a infraestructures vitals per a la regulació hídrica i climàtica. No obstant això, el debat ha estat tens: mentre les institucions celebren la creació de nous corredors biològics i el compromís de ‘desforestació zero’ per al 2030, els experts adverteixen del risc de la financerització de la natura. Aquesta “naturalització” de l’agenda ens recorda que la solució no passa només per grans obres d’enginyeria, sinó per respectar els cicles hidrològics i biològics de l’entorn on intervenim.
A LESPIGA entenem que és precisament en aquestes escletxes de la diplomàcia on la feina tècnica, el suport als ajuntaments i la gestió eficient dels recursos prenen tot el seu sentit. La COP30 ens recorda que la transició no vindrà regalada per un gran consens internacional, sinó que l’haurem de construir nosaltres des del territori, peça a peça i amb una visió integral que uneixi aigua, natura i energia. El futur del planeta no pot quedar suspès en la voluntat de qui encara viu dels rèdits del passat; el futur es gestiona des de la proximitat, amb rigor, amb independència i amb un compromís infrangible amb la realitat del nostre temps.
Descobreix com apliquem aquests principis de resiliència en els nostres projectes